Al llarg del primer terç del segle XX, les transformacions derivades de l’evolució del capitalisme a Catalunya, tenen uns guanyadors i uns perdedors ben delimitats. Aquests darrers suporten unes desigualtats econòmiques i socials terribles. I tracten de resistir-hi a partir de la protesta social i l’organització sindical, encara que també individual, des d’una resistència passiva a l’autoritat. Malgrat que podria haver-hi hagut altres respostes, des de les contradiccions de la societat catalana s’optà majoritàriament per la repressió, l'explotació laboral, les humiliacions quotidianes, la violència estructural, l'especulació, el menyspreu social i la violència estructural per als de baix. La resposta va ser una autoafirmació col·lectiva, un discurs alliberador i una cultura popular, que va plantejar alternatives al marge i en contra de la societat oficial. Desprès de la immediata reacció de les organitzacions obreres davant del cop d’estat de 1936, es va manifestar la profunditat i l’arrelament social d’aquesta tragèdia sota la fórmula de la venjança de classe.