The Οἶκτος of Achilles

68 Pages·2014·0.4 MB·English

by  Will Milvaney

The
 Οἶκτος
 of
 Achilles:

Reinterpreting
 Pity
 in
 the
 Iliad

By
 Will
 Milvaney
Acknowledgements

I
 would
 like
 to
 thank
 Dr.
 Keyne
 Cheshire
 for
 his
 endless
 support
 in
 this
 lengthy

process.

 His
 constant
 guidance
 and
 encouragement
 gave
 me
 the
 confidence
 to

achieve
 my
 goal,
 and
 the
 perseverance
 to
 never
 be
 satisfied
 with
 my
 work.

 It
 is

because
 of
 him
 that
 I
 was
 able
 to
 complete
 this
 paper
 and,
 more
 importantly,
 that
 I

was
 able
 to
 discover
 the
 truly
 endless
 gifts
 that
 the
 Iliad
 has
 to
 offer.

 I
 would
 also

like
 to
 thank
 Dr.
 Drew
 Keller
 and
 Dr.
 Stephanie
 Russell,
 who
 inspired
 in
 me
 a

passion
 for
 the
 Classics
 that
 has
 never
 faltered.

 They
 helped
 set
 me
 on
 this
 path
 and,

while
 I
 still
 cannot
 tell
 where
 it
 will
 ultimately
 lead,
 I
 am
 forever
 grateful
 to
 them.

Finally,
 I
 thank
 my
 wonderful
 parents.

 They
 have
 supported
 me
 and
 stuck
 by
 me

from
 the
 very
 beginning,
 teaching
 me
 never
 to
 give
 up,
 and
 to
 expect
 the
 best
 from

myself.

 Their
 love
 and
 encouragement
 is
 present
 in
 everything
 I
 do.

I
 would
 also
 like
 to
 dedicate
 this
 work
 to
 my
 grandfather.

 Even
 if
 he
 had
 little
 clue

about
 Ancient
 Greece,
 he
 taught
 me
 to
 be
 kind
 and
 dedicated
 in
 all
 aspects
 of
 life.

I’m
 quite
 sure
 that
 if
 Achilles
 had
 been
 lucky
 enough
 to
 have
 him,
 he
 would
 have

learned
 to
 feel
 pity
 and
 sympathy
 after
 all.

  ii
Table
 of
 Contents

I.
 An
 Introduction:
 Pity
 in
 the
 Iliad

  1

II.
 Ἔλεος 13
III.
 Οἶκτος 27
IV.
 Reframing
 Achilles

  45

Works
 Consulted

  62

  iii

I.
 An
 Introduction:
 Pity
 in
 the
 Iliad

Although
 there
 is
 not
 nearly
 as
 much
 scholarship
 about
 pity
 in
 the
 Iliad
 as

there
 is
 concerning
 other
 topics,
 such
 as
 the
 essence
 of
 the
 Homeric
 hero
 or
 Achilles’

μῆνις
 (rage),
 there
 are
 still
 a
 number
 of
 scholars
 who
 have
 analyzed
 this
 subject,
 at

least
 tangentially.

 In
 general,
 these
 scholars
 have
 one
 of
 two
 main
 goals.

 Some
 want

to
 prove
 the
 existence
 of
 an
 individual
 poet,
 a
 singular
 Homer
 who
 created
 and

shaped
 this
 work.1

 To
 do
 so,
 they
 analyze
 overarching
 emotional
 arcs
 to
 establish
 a

grand
 thematic
 structure,
 both
 complex
 and
 unified
 enough
 to
 point
 to
 a
 single-­‐
minded
 creator.

 They
 argue
 that
 such
 a
 perfectly
 balanced
 and
 subtly
 coherent
 text,

especially
 with
 regard
 to
 the
 emotional
 journeys
 of
 both
 character
 and
 audience,

must
 imply
 a
 single
 author
 or
 organizer
 at
 some
 point
 in
 the
 creation
 of
 the
 poem

we
 have
 today.

 Other
 scholars
 wish
 to
 understand
 the
 nature
 of
 pathos
 in
 the
 Iliad,

why
 the
 story
 inspires
 modern
 audiences
 so
 powerfully
 and
 how
 it
 would
 have

affected
 the
 ancient
 Greeks.2

 All
 of
 these
 scholars,
 then,
 are
 more
 concerned
 with

pity
 as
 an
 abstract
 concept,
 a
 unifying
 theme
 that
 binds
 and
 transforms
 characters

and
 motifs,
 than
 they
 are
 with
 specific
 moments
 of
 pity
 within
 the
 narrative.

 A
 few

do
 treat
 the
 specific
 language,3
 namely
 the
 three
 main
 verbs
 generally
 thought
 to

denote
 pity:
 ἐλεέω,
 ἐλεαίρω, and
 οἰκτείρω.

 But
 in
 this
 area
 of
 detailed
 linguistic

analysis,
 I
 have
 found
 scholarship
 treating
 these
 words
 per
 se
 to
 be
 severely
 lacking.

1
 See,
 for
 example,
 Ingalls,
 “Structural
 Unity
 of
 the
 Iliad”;
 and
 Kim,
 The
 Pity
 of

Achilles.

2
 See,
 for
 example,
 Conley,
 “Pity
 and
 Poetic
 Justice
 in
 the
 Iliad”;
 and
 Scott,
 “Pity
 and

Pathos
 in
 Homer.”

3
 See
 Kim,
 The
 Pity
 of
 Achilles;
 and
 Prauscello,
 “The
 Language
 of
 Pity”;
 and
 Scott,

“Pity
 and
 Pathos
 in
 Homer.”

  1
The
 reason
 is
 clear:
 almost
 every
 scholar,
 translator,
 and
 dictionary
 considers
 these

words
 to
 be
 synonymous.

 Even
 the
 few
 who
 attempt
 to
 discern
 subtle
 distinctions

between
 them
 do
 so
 relatively
 cursorily,
 and
 do
 not
 find
 particularly
 significant

results.4

 This
 is
 where
 my
 study
 will
 fit
 into
 the
 general
 scholarly
 field.

 I
 find
 this

assumption
 of
 synonymy
 to
 be
 a
 dangerous
 one,
 and
 through
 closer
 linguistic

examination
 I
 shall
 show
 that,
 while
 ἐλεέω and
 ἐλεαίρω
 express
 pity,
 οἰκτείρω
 does

not.

 This
 distinction
 has
 profound
 implications
 for
 the
 broader
 scholarly
 and

popular
 conception
 of
 the
 Iliad
 and
 its
 characters.

Before
 proceeding,
 however,
 a
 brief
 review
 of
 the
 relevant
 scholarship
 will

help
 contextualize
 my
 own
 study.

 The
 contexts
 in
 which
 these
 emotions
 are

presented
 are
 the
 only
 clues
 we
 have
 to
 a
 distinction
 between
 the
 emotions
 of
 ἐλεέω
and
 οἰκτείρω.

 There
 is
 therefore
 an
 inevitable
 incompleteness
 inherent
 in
 studies
 of

Homeric
 emotion.

 While
 my
 main
 focus
 will
 be
 on
 the
 scenes
 where
 these
 verbs

explicitly
 express
 the
 emotion
 of
 the
 characters
 (particularly
 Achilles),
 other
 scenes

containing
 language
 of
 sorrow,
 mourning,
 or
 despair
 doubtless
 also
 contain

elements
 of
 pity.

 As
 Griffin
 points
 out,
 “‘[Homer]
 has
 made
 the
 narrative
 sufficiently

pathetic’;
 but
 it
 is
 not
 by
 means
 of
 explicitly
 emotional
 words
 that
 this
 effect
 is

achieved.”5

 Just
 as
 the
 audience
 may
 feel
 pity
 during
 a
 scene
 in
 which
 no
 word
 for

pity
 appears,
 a
 character
 may
 feel
 pity
 without
 “explicitly
 emotional
 words”
 present,

betraying
 this
 feeling
 simply
 through
 his
 actions
 or
 words.

 Since
 I
 will
 be
 arguing

that
 scenes
 involving
 the
 verbs
 οἰκτείρω and
 ἐλεέω
 are
 distinct
 from
 one
 another,
 it

4
 See
 Prauscello,
 “The
 Language
 of
 Pity”;
 and
 Scott,
 “Pity
 and
 Pathos
 in
 Homer.”

5
 Griffin,
 Homer
 on
 Life
 and
 Death,
 108-­‐109.

 He
 notes
 that
 the
 first
 part
 of
 the

sentence
 is
 from
 the
 ancient
 scholia,
 but
 does
 not
 seem
 to
 cite
 a
 specific
 source.

  2
is
 important
 to
 keep
 in
 mind
 that
 there
 could
 be
 additional
 moments
 in
 which
 these

emotions
 are
 felt
 but
 not
 overtly
 mentioned.

Nonetheless,
 despite
 such
 difficulties,
 scholars
 seem
 unable
 to
 resist
 the
 urge

to
 explain
 why
 this
 epic
 has
 been
 so
 able
 to
 stir
 the
 great
 depths
 of
 our
 feeling
 and

pity
 for
 so
 long.

 Very
 often
 they
 turn
 to
 a
 more
 renowned,
 but
 still
 somewhat

problematic
 Greek
 guide
 –
 Aristotle.

 Duane
 Conley,
 for
 example,
 in
 “Pity
 and
 Poetic

Justice
 in
 the
 Iliad,”
 considers
 the
 great
 emotional
 triumph
 of
 the
 poem,
 based
 on
 a

reading
 of
 Aristotle’s
 Poetics,
 to
 be
 Homer’s
 ability
 to
 strike
 the
 perfect
 equilibrium

between
 pity
 and
 poetic
 justice.

 That
 is
 to
 say,
 Achilles
 inspires
 sympathy
 when
 he

mourns
 for
 his
 friend
 Patroclus,
 or
 when
 he
 pities
 and
 assists
 the
 enemy
 king
 Priam,

because
 he
 reveals
 a
 humane
 and
 vulnerable
 side.

 Yet
 our
 sense
 of
 righteousness
 is

also
 satisfied,
 as
 Achilles
 gets
 punished
 for
 his
 inexhaustible
 bitterness
 and
 rage.

 In

this
 singular
 story
 –
 Aristotle
 notes
 that
 “out
 of
 an
 Iliad…
 only
 one
 tragedy
 can
 be

made,
 or
 two
 at
 most,
 whereas
 several
 have
 been
 made
 out
 of
 the
 Cypria,
 and
 of
 the

Little
 Iliad
 more
 than
 eight”6
 –
 we
 invest
 fully
 in
 the
 great
 tragedy
 of
 Achilles

because
 he
 displays
 a
 full
 range
 of
 human
 pity
 and
 anger,
 sorrow
 and
 rage,
 love
 and

selfishness.

 This
 focused
 and
 balanced
 tragic
 equilibrium,
 according
 to
 Conley,
 is

the
 heart
 of
 the
 Iliad.

 Todd
 Frobish
 also
 examines
 the
 poem
 through
 an
 Aristotelian

lens
 (the
 Rhetoric
 rather
 than
 the
 Poetics),
 but
 he
 is
 more
 interested
 in
 developing
 a

theory
 of
 Homeric
 character
 and
 ethos
 that
 he
 can
 trace
 forward
 to
 Aristotle
 than
 in

explaining
 the
 particular
 emotional
 impact
 that
 the
 Iliad
 has
 had
 through
 the

centuries.

 It
 seems
 that
 modern
 scholars
 are
 intensely
 interested
 not
 only
 in

6
 Conley,
 “Pity
 and
 Poetic
 Justice
 in
 the
 Iliad,
 171,
 citing
 Aristotle’s
 Poetics
 23.7.

  3
connecting
 Homer
 philosophically
 to
 his
 Greek
 posterity,
 but
 also
 in
 categorizing

this
 epic
 by
 means
 of
 later
 narrative
 theory
 with
 respect
 to
 emotion,
 character,
 and

plot.

 This
 approach
 can
 be
 dangerous,
 though,
 since
 the
 meanings
 and
 distinctions

between
 words
 can
 shift,
 even
 in
 only
 a
 few
 hundred
 years.

 The
 words
 that
 I
 will

examine,
 and
 their
 implications,
 may
 not
 have
 meant
 the
 same
 thing
 to
 the
 Classical

Athenian
 as
 they
 did
 to
 the
 Homeric
 Greek.

Elizabeth
 Robertson
 and
 T.A.
 Stroud,
 in
 their
 article
 “Aristotle’s
 Poetics
 and

the
 Plot
 of
 the
 Iliad,”
 go
 perhaps
 even
 further
 with
 this
 approach,
 splitting
 the
 Iliad

into
 two
 main
 plots,
 each
 under
 one
 of
 Aristotle’s
 categories.

 The
 first
 is
 a
 ‘simple’

plot
 in
 which
 a
 series
 of
 spectacles
 unfolds
 centered
 around
 the
 Plan
 of
 Zeus,
 which

is
 accomplished
 when
 the
 Trojans
 reach
 the
 Greek
 ships,
 the
 ultimate
 punishment

and
 humiliation.

 Though
 Zeus
 is
 the
 main
 actor
 here,
 they
 see
 him
 as
 a
 thematic

substitute
 for
 Achilles
 since
 he
 is
 enacting
 this
 plan
 based
 on
 Achilles’
 plea.

 The

second
 plot
 is
 a
 ‘passion-­‐dominated’
 one
 in
 which
 Achilles
 retakes
 an
 active
 role
 as

protagonist
 and
 his
 rage
 transforms
 from
 a
 reserved
 aloofness
 to
 an
 unbridled

yearning
 for
 revenge.
 In
 this
 way,
 Robertson
 and
 Stroud
 argue
 that
 the
 plot
 is
 driven

by
 two
 different
 forms
 of
 Achilles’
 rage,
 and
 they
 treat
 Achilles’
 feeling
 of
 οἶκτος
 for

Priam
 at
 the
 end
 of
 the
 story
 (24.516)
 as
 a
 sort
 of
 denouement:
 “the
 change
 occurs

only
 after
 all
 passion
 is
 spent.”7

 This
 raises
 an
 important
 issue:
 what
 is
 the
 nature
 of

Achilles’
 connection
 with
 Priam
 in
 the
 final
 book?
 8

 These
 authors
 see
 it
 as
 an

integral
 movement
 in
 the
 plot
 that
 concludes
 a
 journey
 starting
 as
 early
 as
 the
 first

7
 Robertson
 &
 Stroud,
 “Aristotle’s
 Poetics
 and
 the
 Plot
 of
 the
 Iliad,”
 195.

8
 Here,
 as
 I
 will
 examine
 in
 later
 sections,
 the
 verb
 used
 is
 οἰκτείρω
 (24.516).

  4
line
 of
 the
 poem,
 in
 which
 the
 poet
 sings
 of
 Achilles’
 μῆνις (rage).

 Since
 scholars

who
 analyze
 the
 theme
 of
 pity
 are
 generally
 in
 favor
 of
 the
 theory
 that
 a
 single
 poet

created
 this
 work,
 they
 tend
 to
 take
 the
 same
 stance
 as
 Robertson
 &
 Stroud.

 This
 is

in
 direct
 response
 to
 other
 scholars,
 such
 as
 Walter
 Leaf,
 who
 have
 theorized
 that

the
 Iliad
 consists
 of
 a
 series
 of
 layered
 stories
 that
 accumulated
 over
 the
 centuries
 in

the
 oral
 tradition.9

 By
 this
 argument,
 the
 final
 books
 in
 which
 Achilles
 feels
 οἶκτος

may
 simply
 be
 a
 tacked
 on
 conclusion,
 not
 necessarily
 essential
 to
 the
 main
 story.

The
 role
 and
 nature
 of
 pity
 and
 οἶκτος
 is
 perhaps
 the
 crucial
 element
 in
 this
 debate,

speaking
 to
 whether
 Achilles’
 story
 is
 a
 unified
 whole
 or
 a
 series
 of
 fragmented

layers.

 The
 study
 of
 the
 nature
 of
 pity
 in
 the
 Iliad,
 then,
 holds
 no
 small
 significance

for
 the
 larger
 issues
 of
 narrative
 structure
 and
 authorship.
Other
 scholars
 approach
 the
 topic
 of
 pathos
 in
 order
 to
 elucidate
 the
 cultural

mindset
 of
 the
 Homeric
 audience
 and
 society.

 A.
 Maria
 van
 Erp
 Taalman
 Kip,
 for

example,
 focuses
 on
 the
 gods
 in
 “The
 Gods
 of
 the
 Iliad
 and
 the
 Fate
 of
 Troy”
 as
 she

rebukes
 any
 attempt
 to
 find
 justice
 or
 morality
 in
 the
 divine
 action
 within
 the
 poem.

She
 warns
 against
 modern
 sentiment
 and
 sensibility
 as
 it
 pertains
 to
 the
 Iliad,

emphasizing
 instead
 what
 a
 truly
 stark
 world
 Homer
 presents,
 where
 men
 fighting

for
 life
 and
 death
 pledge
 themselves
 and
 pray
 to
 gods
 who
 are
 more
 interested
 in

their
 own
 fickle
 desires
 than
 the
 livelihoods
 of
 mortals.

 This
 narrative
 device,
 she

argues,
 “open[s]
 the
 way
 for
 our
 pity
 and
 our
 awareness
 of
 the
 human
 condition.”10

If
 the
 gods
 acted
 in
 a
 purely
 moral
 fashion,
 we
 would
 not
 sympathize
 with
 the

9
 For
 more
 on
 Leaf,
 his
 theory,
 and
 the
 sorts
 of
 responses
 it
 has
 elicited
 from
 other

scholars,
 see
 Duffy,
 “Leaf’s
 Theory
 of
 the
 Gods,”
 4-­‐18.

10
 Kip,
 “The
 Gods
 of
 the
 Iliad
 and
 the
 Fate
 of
 Troy,”
 402.

  5
Trojans
 and
 the
 entire
 war
 would
 seem
 to
 be
 just
 a
 righteous
 crusade
 rather
 than

the
 layered
 human
 tragedy
 that
 it
 truly
 is
 presented
 to
 be.

 In
 this
 way,
 the
 pity
 of

the
 audience
 lies
 at
 the
 very
 center
 of
 the
 story
 for
 Kip,
 and
 the
 pity
 of
 the

characters,
 particularly
 Achilles
 as
 he
 begins
 to
 see
 the
 world
 of
 gods
 and
 men
 in
 a

similar
 way
 to
 the
 audience,
 may
 be
 a
 reflection
 of
 the
 emotional
 reality
 that
 existed

for
 the
 Homeric
 audience.

 For
 her,
 the
 moments
 of
 pity
 throughout
 the
 epic
 are

directly
 linked
 with
 those
 moments
 in
 which
 the
 audience
 would
 sympathize
 as

well.

Mary
 Scott,
 in
 “Pity
 and
 Pathos
 in
 Homer,”
 is
 also
 interested
 in
 this
 mirroring

effect,
 by
 means
 of
 which
 the
 characters
 and
 audience
 are
 emotionally
 linked.

 She
 is

one
 of
 the
 few
 scholars
 who
 distinguishes
 between
 the
 specific
 words
 for
 pity
 within

the
 epic,
 as
 I
 will
 discuss
 later,
 but
 she
 does
 this
 only
 in
 an
 attempt
 to
 discern
 what

scenes
 would
 have
 aroused
 empathy
 in
 the
 audience.

 War
 and
 death,
 according
 to

Scott,
 are
 not
 manifestations
 of
 inherent
 evil,
 as
 they
 may
 be
 to
 a
 more
 modern

audience.

 Rather,
 the
 pathos
 in
 these
 concepts
 lies
 in
 the
 fear
 of
 failure.

 The
 most

pathetic
 part
 of
 a
 warrior’s
 death,
 as
 we
 see
 throughout
 the
 Homeric
 epithets
 and

obituaries,
 is
 his
 failure
 to
 return
 to
 his
 family
 or
 provide
 for
 his
 people.

 Pity,
 then,

lies
 solely,
 as
 a
 student
 of
 Aristotle
 would
 indeed
 argue,
 in
 the
 connection
 between

audience
 and
 character,
 and
 the
 fear
 that
 whatever
 tragic
 fate
 comes
 to
 Achilles
 may

in
 some
 way
 befall
 the
 listener
 as
 well.

 The
 nature
 of
 pity
 among
 these
 characters,

then,
 does
 not
 just
 influence
 our
 conception
 of
 the
 story’s
 construction
 and

intention.

 It
 holds
 significant
 implications
 for
 the
 very
 essence
 of
 the
 poem
 and
 how

audiences,
 both
 ancient
 and
 modern,
 have
 related
 to
 it.

  6