INTRODUCCIÓ GENERAL ESBORRANY PROVISIONAL ESBORRANY PROVISIONAL 1. CONSIDERACIONS GENERALS Aquest text aplega els materials elaborats i consensuats fins ara per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans per a llur publicació com a versió preliminar i, doncs, provisional de l’actualització de la gramàtica normativa oficial de l’IEC ⎯la qual, sota l’autoria de Pompeu Fabra, fou publicada per primera vegada en 1918 i per setena vegada i darrera en 1933. De fet, si entenem la normalització i la codificació lingüístiques com a processos oberts, les fites en què es concreten són necessàriament provisionals ⎯per bé que aquesta no sigui sempre la percepció que se’n té a la nostra comunitat. En diverses ocasions, la gramàtica de l’IEC fou modificada lleument d’acord amb una nova avaluació de dades i solucions possibles, i amb l’evolució de les pràctiques que s’anaven imposant entre la gent de lletra. Avui, però, s’hi afegeix la provisionalitat que deriva de la voluntat dels autors de complementar aquesta actualització de la normativa vigent amb una pròxima elaboració i redacció d’aquelles parts que hi foren poc desenvolupades. Ben entès, no s’ha de veure aquest caràcter provisori de les propostes normatives com una inestabilitat permanent. El 18 de maig de 2001, a proposta de la Comissió de Gramàtica, la Secció Filològica acordà d’emprendre els treballs de preparació de la publicació d’aquesta nova gramàtica normativa. Diversos motius avalaven l’acord de la Secció Filològica: la previsió que els treballs d’aquesta complementació demanaran terminis adequats a una obra de consens; el fet que els textos bàsics del volum que avui publiquem eren elaborats de fa temps i no era convenient retenir-los inèdits; la voluntat de la Secció i la necessitat objectiva que fos públicament coneguda arreu i de tothom l’orientació que hom els ha donats i visibles els criteris amb què han estat concebuts; l’oportunitat d’exposar obra i criteris a la consideració dels professionals que els han d’aplicar en primer lloc. ESBORRANY PROVISIONAL 16 GRAMÀTICA DE LA LLENGUA CATALANA Talment com aquesta obra està destinada a una comunitat lingüística històrica que ha travessat una experiència que desitgem irrepetible, també està realitzada en un context temporal i circumstancial específic. Determinats conflictes oberts o latents en parts significatives de la comunitat lingüística, han aconsellat una certa prudència a l’hora d’actualitzar alguns aspectes de la normativa vigent. Tot amb tot, aquesta és una obra de referència de caràcter institucional, i és en aquest sentit que cal acollir-la i avaluar-la. L’Institut d’Estudis Catalans, que té reconeguda legalment la competència en totes les terres de llengua i cultura catalanes, que té un reconeixement acadèmic internacional i, sobretot, que compta amb el reconeixement de la comunitat lingüística que serveix, actua com a acadèmia de la llengua per a tots els membres d’aquesta comunitat que volen acollir-se sota la seva empara i guiatge, per damunt de limitacions alienes al fet col·lectiu d’ésser i de saber-se membres d’una sola comunitat lingüística, que talment com es manifesta amb una diversitat de parlars comparteix una unitat i una individualitat radicals. 2. CARACTERÍSTIQUES INTERNES DE L’OBRA 2.1. L’OBJECTE I LES PARTS DE LA GRAMÀTICA Tota gramàtica té per objectiu la descripció d’un determinat estat de llengua en un moment definit de la seva evolució. Tanmateix, la idea mateixa d’aquest objectiu no és sinó una abstracció metodològica útil per a la descripció. De fet, tot moment així imaginat, tot estat de llengua així aïllat de successius estats anteriors i estats posteriors és un moment intangible de l’evolució lingüística i un estadi inestable. Tot i així, i d’acord amb aquestes convencions, hom pot afirmar que aquesta gramàtica descriu el català modern (per oposició, per exemple, al català medieval o al català de la Renaixença) i s’inscriu metodològicament en la concepció suara esmentada. Entre altres conseqüències, en deriva l’exclusió, per principi, de la consideració històrica o evolutiva dels fets lingüístics, tant en la presentació com en la justificació implícita dels fets descrits: el parlant no és conscient d’aquesta evolució sinó de l’estat de llengua rebut, i la descripció gramatical se situa en la seva perspectiva. Ara bé, això no treu que ara i adés hom remeti vagament a «causes o raons històriques» a l’hora de donar compte de certs fets que des de la regularitat del passat perviuen en la «irregularitat» del present o l’explicació dels quals es basa en estats anteriors de la llengua. L’afirmació del caràcter descriptiu d’aquesta gramàtica, però, cal matisar- la. La gramàtica descriu, certament, i pretén descriure el diasistema de la llengua catalana ⎯això és, no una sola de les seves varietats sinó diverses ESBORRANY PROVISIONAL INTRODUCCIÓ GENERAL 17 d’acord amb un ordre de correspondències i relacions formals que en manifesten el sistema comú que hi és subjacent (tornarem sobre aquest punt més avall)⎯ i, doncs, parteix de la llengua oral ⎯la qual cosa es fa palesa en obrir-se amb una part dedicada a l’estructura sonora de la llengua⎯; però alhora, en la mesura que és una gramàtica normativa, en construeix una imatge ideal i relativament estàtica, sovint més ben reflectida en la llengua escrita que en la conversa ordinària. Aquesta imatge ideal, el que hom coneix com el català normatiu, ni pretén reflectir del tot fidelment el llenguatge parlat de cap lloc del domini lingüístic ni n’és del tot subsidiària. Ben al contrari, aquesta imatge ideal posseeix una autonomia relativa i, per molt que es volgués acostada al parlar quotidià, no podria defugir l’artifici ni el deute contret amb una tradició pròpia i ben establerta de convencions gràfiques i lingüístiques. No neguem pas la possibilitat d’innovació, sinó que afirmem la necessitat d’una continuïtat duradora d’aquesta imatge ideal per dessota de tota mudança. De descripcions d’una mateixa llengua, n’hi pot haver moltes. Això vol dir que hi ha moltes maneres de concebre i redactar una gramàtica. Una de les tasques més importants de la teoria lingüística és fornir un procediment d’avaluació que permeti triar la gramàtica òptima. Aquesta és una via, però, que no ens incumbeix desplegar aquí. És convenient, en canvi, fer algun comentari sobre la concepció d’aquesta gramàtica, tant pel que fa a la selecció i exposició dels fets com a la seva utilitat pràctica, i, no cal dir-ho, a la política de la llengua que l’ha inspirada i s’hi endevina. Tota gramàtica és necessàriament incompleta. I ho és per raons ben diverses: d’una banda, hi ha les limitacions humanes de qui la redacta i les limitacions del coneixement científic del moment; de l’altra, i més important, la creativitat dels parlants és una realitat més esponerosa que la més detallada de les descripcions, i és tan inaprensible com l’argent viu. Ara bé, aquesta creativitat està regida, en últim extrem, per regles i patrons recurrents, i aquest és, de fet, l’objecte de la descripció gramatical d’una manera que pot ésser més o menys explícita. La creativitat, quan neix del si mateix de la llengua, força un xic més enllà les possibilitats expressives que hi eren en germen. Però el llenguatge és una estructura complexa i no tot es deixa reduir a regles, o no les hem sabudes trobar encara. Aquesta gramàtica és, doncs, incompleta en un sentit més intrínsec que el sentit irrellevant amb què podem dir que ho és ⎯com s’ha avançat més amunt i és patent en la taula⎯ perquè hi manca la part de sintaxi; aquest és un fet extrínsec. Això vol dir, doncs, que no és exhaustiva en el seu contingut, que no en té la pretensió, i que no calia esperar que ho fos. En realitat, aquesta incompletesa és més manifesta en unes parts de la gramàtica que en unes altres, i el postulat val més per a la sintaxi de la llengua, que n’és la matriu creativa, que per als nivells inferiors de ESBORRANY PROVISIONAL 18 GRAMÀTICA DE LA LLENGUA CATALANA l’estructura lingüística, tot sigui dit sense menystenir la creativitat lèxica dels parlants, ben palesa en la formació de nous mots i nous patrons de formació del mot. L’adaptació de manlleus i l’alteració del sentit primigeni dels mots o el seu ús figurat són també aspectes d’aquesta creativitat que és a mans de parlants i no pas de gramàtics. Una darrera observació quant al nivell de la gramàtica és convenient, abans de considerar-ne les parts. Aquesta no és una obra per a ensenyar a llegir i escriure, no és una gramàtica per a l’escola o per a iniciar uns estudis sense coneixements previs; tampoc no és potser la gramàtica que hauria fet un lingüista professional per a ús i avaluació dels col·legues. Sortosament, avui hi ha prou professionals de la llengua i prou oportunitats a les institucions i al mercat perquè altres facin la tasca de redactar manuals escolars que adaptin la proposta normativa aquí continguda, manuals d’ensenyament secundari, manuals universitaris, o perquè facin la tasca d’avançar en el coneixement mitjançant treballs doctorals o monografies. Aquesta gramàtica ha volgut explicar, amb un llenguatge llegidor i una redacció rigorosa, i d’acord amb determinats principis, la complexitat de l’estructura d’una llengua natural que, per tal com és viva, presenta no solament patrons regulars, sinó també punts d’inestabilitat, tendències incipients o decantaments consumats, i, sobretot, una variació que ocupa un lloc significatiu en la nostra concepció de la llengua. Aquest objectiu ha demanat alguns compromisos i simplificacions en determinats casos, que tal vegada uns lectors trobaran temeraris i, en canvi, altres consideraran massa tímids ⎯o fins i tot un punt feble. Sigui’ns reconegut, si més no, que no són el resultat ni de fets aleatoris ni de plantejaments arbitraris. No és l’atzar el que ens ha guiat sinó la selecció d’opcions ponderades i la voluntat d’assolir el consens més ampli possible. Quant a l’aparell conceptual o teòric de la gramàtica, hem mirat que fos màximament invisible ⎯pel que fa a la terminologia, òbviament, no se’n pot dir el mateix. Ara bé, no es pot pas afirmar que s’hagi pretès seguir un model teòric determinat, i això per diverses raons: no fóra adient que l’Acadèmia donés peu a interpretacions que poguessin entendre de bona fe que conjuntament amb els fets lingüístics se’n sancionava un model descriptiu o s’avalava una teoria gramatical, amb l’exclusió de qualsevol altra. Segonament, no creiem que l’Acadèmia hagi de resoldre qüestions disputades entre els lingüistes en la interpretació de determinats fets complexos de l’estructura del català, quan no són de caràcter normatiu. Finalment, quan ha calgut o ho hem considerat convenient, ens hem expressat en uns termes o hem pres opcions que potser cap professional no admetria, si això facilitava una exposició més entenedora o en facilitava la comprensió a un nombre més ampli de lectors de procedència diversa (la referència ocasional a les lletres a l’hora de tractar dels sons, en pot ésser un ESBORRANY PROVISIONAL INTRODUCCIÓ GENERAL 19 exemple: atès el caràcter de l’ortografia catalana, sovint aquesta solució val per a lectors amb pronúncies diverses). Les parts en què s’estructura la gramàtica corresponen a les que hom identifica en l’estructura del llenguatge. S’inicia amb l’estudi de l’estructura sonora en la part de FONÈTICA I FONOLOGIA. Com s’ha insinuat més amunt, la inclusió d’aquestes matèries respon a un reconeixement que cal partir de la concepció de la llengua com un objecte que té en primer lloc una existència manifesta oral (o, si volem ésser precisos, audioverbal) ⎯per bé que respongui en essència a capacitats cognitives pregones de la natura humana. Aquest aspecte de la llengua era omès o era absent de les gramàtiques normatives tradicionals, ja fos perquè encara no se n’havien desenvolupat les disciplines que el tracten, ja fos perquè la gramàtica normativa s’orientava d’antuvi envers la fixació del codi escrit de la llengua. Avui posseïm coneixements més amplis per a abordar-lo amb més eficàcia i, a més, la presència ubiqua dels mitjans de comunicació de massa orals i audiovisuals, en recomana l’orientació normativa. Així ho va entendre ja la Secció Filològica quan va publicar la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. Ben entès, aquesta part no conté pròpiament una ortoèpia per raons que poden ésser evidents al lector o, si més no, se li han de fer entenedores: en el moment actual es fa difícil d’adreçar-se al conjunt de la comunitat i d’intentar fer una sola proposta unitària en aquest camp. Fet i fet, l’orientació normativa de fets de pronúncia no hi manca i una proposta cap a la qual hom podria convergir tampoc no és absent (ben mirat, això val per al conjunt de la gramàtica). L’estudi dels sons distintius del català i llurs variants, les combinacions possibles de sons, la composició de la síl·laba i els fenòmens que es produeixen quan conflueixen els sons en el flux de la parla formen el contingut d’aquesta primera part. L’estudi de la morfologia flexiva i de la formació de mots són les altres parts de l’estructura lingüística que aquesta gramàtica recull en les parts de MORFOLOGIA FLEXIVA i FORMACIÓ DE MOTS, respectivament. Dit breument, s’hi tracta l’estructura del mot català, dels seus components (o morfemes ⎯radicals i afixos⎯ i altres mots elementals) i de les regles que els combinen en la formació dels mots, i també de les categories gramaticals (o morfològiques) del català i de les seves categories lèxiques (o «parts de l’oració»), i dels paradigmes en què diverses formes s’agrupen –siguin verbals, nominals o altres. Convé notar que la formació de mots no havia estat tractada en el seu conjunt en la gramàtica normativa, malgrat que tradicionalment ha estat objecte d’estudi en altres gramàtiques de Fabra mateix o d’altres autors. Finalment, la part titulada ORTOGRAFIA, que tradicionalment ha tingut una presentació eminentment orientada vers l’escriptura, hi ha incorporat ara i adés el tractament dels diversos aspectes també des del vessant de la lectura. ESBORRANY PROVISIONAL 20 GRAMÀTICA DE LA LLENGUA CATALANA Entenem que aquesta presentació del sistema gràfic des d’aquests dos vessants complementaris s’ajusta més adequadament a la interacció que s’estableix entre la modalitat escrita de la llengua i la modalitat oral. Per aquest motiu, l’ORTOGRAFIA lliga molt estretament amb la FONÈTICA I FONOLOGIA, com mostren les contínues referències als elements sonors i també les remissions a aquesta última part: tant és així que podria haver-la seguit immediatament. Però també hem volgut posar en relleu la relació que manté amb les altres parts de la gramàtica. Si l’hem «desplaçada» al final ha estat amb l’objectiu que no interrompés l’exposició de l’estructura sonora i morfològica de la llengua, és a dir d’allò que és pròpiament la descripció de l’estructura de la llengua catalana, i també pel seu caràcter relativament convencional en relació amb aquesta darrera. Aquest caràcter convencional es manifesta encara més clarament en els paràgrafs relatius a convencions tipogràfiques (abreviacions, signes de puntuació i tipus de lletra), introduïts més aviat en clau d’orientacions i propostes sobre usos que en bona part estan subjectes a opcions estilístiques personals. 2.2. EL MODEL DE LLENGUA: TRADICIÓ I INNOVACIÓ, O LA TRADICIÓ FABRIANA I LA NOVA GRAMÀTICA La codificació de la llengua catalana moderna a què ens hem referit més amunt fou duta a terme reeixidament, com és ben sabut, per obra de l’Institut d’Estudis Catalans, encapçalat en això per Pompeu Fabra en el primer terç del segle passat ⎯les obres cabdals es publicaren entre 1918 i 1933⎯ i fou reconeguda amb caràcter universal a totes les terres de l’àmbit lingüístic, si més no, des de 1932. L’obra de codificació fabriana ha estat, doncs, la llengua de referència de la nostra comunitat lingüística i, de fet, continua essent-ho en un sentit fundacional. Però ja fa més de mig segle que Pompeu Fabra no és entre nosaltres. Si volem donar mostra que som una comunitat viva i, sobretot, si volem que l’objectiu que el movia perduri, cal que les institucions funcionin més enllà dels seus homes, per significats que hagin estat objectivament i per molta que sigui la càrrega simbòlica subjectiva que la col·lectivitat els atorga. Assentat això, cal afirmar que el model de referència de què parteix aquesta gramàtica institucional no és altre ni podia ésser altre que el definit per l’obra fabriana. Fet i fet, no se n’ha fet cap refosa important en l’aspecte formal, cap reformulació que no l’hagi deixat reconeixedora. Sí, en canvi, se n’han alterat els criteris latents, la presentació descriptiva i la concepció de la política de la llengua, més d’acord amb la menada per la Secció Filològica d’un temps ençà. Pel que fa a l’estil, ens hauria agradat mantenir l’objectivitat expositiva i la concisió del mestre, si bé n’hem defugit la circumspecció i el ESBORRANY PROVISIONAL INTRODUCCIÓ GENERAL 21 caràcter calculadament suggestiu: els fets avui són més ben coneguts i les solucions estan tot sovint més decantades. Val a dir que partir del model de referència definit per l’obra fabriana no vol dir necessàriament que s’hagi partit del text literal en què aquesta obra s’expressa. Des d’un cert punt de vista, aquesta és una gramàtica de transició, i és bo que ho sigui. Cal pensar que, més tard o més d’hora, hi ha aspectes de la nostra normativa que caldrà revisar més profundament que no hem fet aquí. La normativa fabriana era apta per a una època en què, comparativament, no gaire gent accedia a l’escola i a l’ús habitual de la lletra impresa; avui, en canvi, s’ha universalitzat l’ensenyament obligatori –i sortosament la nostra llengua hi és ben present, mal que sigui en distinta mesura, d’acord amb normatives legals emanades de parlaments o governs diferents. També era pensada per a una societat la demografia i composició de la qual era ben diversa que la d’ara i la de l’immediat esdevenidor. Precisament per raons d’ordre social i d’ineficàcia de la influència de l’acció escolar al llarg de la vida de moltes persones, molts països del nostre entorn es plantegen de dur a terme reformes ortogràfiques que facin el sistema més simple. No tots hi han reeixit, perquè arreu hi ha sectors que s’hi resisteixen, la qual cosa és ben comprensible. I, d’altra banda, és incert que una reforma ortogràfica resolgui problemes que, en la seva arrel, són d’una altra mena. Hi ha un punt en què, però, la innovació és substancial, i té a veure amb allò de què tractem més avall (§ 2.3). En efecte, aquesta gramàtica representa la institucionalització i la integració en una sola imatge de la llengua comuna d’aquelles propostes normatives que, seguint l’esperit de l’obra fabriana, hom havia adaptat a les peculiaritats de territoris altres que el Principat i grans varietats dialectals altres que el català central en què, en bona mesura, es basava aquella obra. Adaptacions elaborades sigui mitjançant descripcions gramaticals, sigui per la pràctica dels escriptors, traductors, redactors del subàmbit lingüístic. Aquesta integració, que és una opció ben meditada, ens mena a una proposta normativa que hom pot qualificar d’unitària en la diversitat. Aquesta opció no és en cap cas contradictòria, no és en cap cas regressiva ni és en cap cas una iniciativa isolada en el concert de la institucionalització de les llengües, i és de bon tros preferible a la perversió que representaria qualsevol conat de promoure una pluralitat de normes aïllades o juxtaposades. Aquesta integració, ben entès, no és pas una invitació a l’aliatge indiscriminat de formes lingüístiques, sinó el reconeixement en peu d’igualtat de modalitats lingüístiques coherents emanades d’un tronc comú. Aquest reconeixement, d’altra banda, no és obstacle per a la proposta d’un model convergent que cada part de la comunitat lingüística i cadascú dins aquestes parts sabrà gestionar adequadament i al ritme que els serà de més bon menar. ESBORRANY PROVISIONAL
Description: