els fossats, segles viii a iii ane

208 Pages·2015·11.86 MB·French

21 2011
Les defenses exteriors i la poliorcètica
mediterrània preromana:
els fossats, segles viii a iii a.n.e.
Emili Junyent, Joan B. López,
Francesca Mastria (editors)

Emili Junyent
Joan B. López
Francesca Mastria
21 2011
Pàgs. 91-92
Universitat de Lleida
ISSN: 1131-883-X
www.rap.cat
Introducció
El dossier que s’ofereix a continuació recull les assolit tres dels objectius inicials: oferir una revisió
diferents aportacions presentades a la reunió inter- panoràmica actualitzada dels fossats protohistòrics en
nacional celebrada els dies 29 i 30 de novembre de l’àmbit de la Mediterrània centreoccidental i la guerra
2010 a la Universitat de Lleida i a Arbeca, Les defenses preromana; reflexionar sobre l’articulació dels fossats
exteriors i la poliorcètica mediterrània preromana: els en el conjunt dels sistemes defensius, i, finalment,
fossats, segles viii a iii a.n.e., organitzada pel Grup llegir els fossats en clau de poliorcètica ibèrica.
d’Investigació Prehistòrica (GIP, Universitat de Lleida), A més de la substància de les contribucions reuni-
el Servei d’Arqueologia i Paleontologia (SAP, DGPC, des, l’èxit rau en l’oportunitat de la trobada científica.
Generalitat de Catalunya) i l’Ajuntament d’Arbeca. Referint-nos a la península Ibèrica, ha passat una
La reunió formava part de la programació del dècada i mitja i ha plogut molt sobre els fossats, des
projecte La arquitectura del poder en el valle del Segre de l’any 1996. Aquell any, veia la llum una obra de
y en el Mediterráneo noroccidental entre el IIIer y el referència sobre les fortificacions ibèriques; llavors, el
Ier milenio ANE, finançat pel Ministerio de Ciencia seu autor, Pierre Moret, afirmava que els fossats eren
e Innovación HAR2008-05256, i del grup de recerca una raresa en el món ibèric, a causa de la predilec-
consolidat de la Generalitat de Catalunya 2009SGR198 ció pels llocs enlairats, i els considerava propis de la
i responia, de fet, a una línia que es pot considerar Iberia cèltica. Malgrat això, es referia a quaranta-cinc
ja consolidada pels seus precedents: Chevaux-de-frise assentaments amb fossat, visible o intuït, encara que
i fortificació en la primera edat del ferro europea (Llei- només cinc d’ells havien estat objecte de petits son-
da 2003), el Seminari sobre La Guerra antiga (Lleida deigs arqueològics (Picola, Brull, Carsac, Montlaurès
2005) i, més recentment, el workshop sobre Portes i i Pech Maho). Les reunions de Manresa, uns anys
sistemes d’accés en les fortificacions (2008) publicat abans (DD.AA. 1991), i Benicarló, deu anys després
en aquesta mateixa revista. (Oliver 2006), reflecteixen una situació quasi idèntica:
Una trentena d’investigadors i investigadores, previ els fossats apareixen marginalment, encara que s’hi
encàrrec, van aportar i debatre les ponències i els ensuma més del que s’hi veu. En qualsevol cas, en-
pòsters que el dossier recull reformulats com a ar- cara ara, en obres recents i qualificades, s’afirma que
ticles. Qui llegeixi aquestes pàgines podrà valorar el els fossats ibèrics són escassos i tardans (Berrocal-
seu contingut, però ens atrevim a afirmar que s’ha Rangel, Moret 2007). Estem convençuts que la reunió
91
Emili Junyent Sánchez, Andreu Moya i Garra, Els fossats de la fortalesa dels Vilars d’Arbeca (Catalunya, Espanya)
de Lleida-Arbeca i la publicació d’aquest dossier han Emili Junyent
de significar la plena acceptació del fossat com un
Joan B. López
element comú en tota fortificació ibèrica, sempre que
Francesca Mastria
l’emplaçament el faci convenient; per exemple, en tots
els anomenats “poblats de barrera”.
Entenem també que aquest dossier ha de significar
un bon grapat de passos endavant en el reconeixement
de la complexitat assolida per la fortificació ibèrica en
detriment d’una suposada dicotomía, guerra complexa
i fortificació simple, i una important contribució a la
lectura poliorcètica dels fossats, és a dir, a la com-
prensió dels fossats en relació amb les formes de la
guerra davant i contra els murs i del seu paper en
el trànsit entre la defensa passiva i la defensa activa.
92 Revista d’Arqueologia de Ponent 21, 2011, 91-92, ISSN: 1131-883-X
Emili Junyent Sánchez
Andreu Moya i Garra
21 2011
Pàgs. 93-120
Universitat de Lleida
ISSN: 1131-883-X
www.rap.cat
Els fossats de la fortalesa dels Vilars
d’Arbeca (Catalunya, Espanya)1
Singular des dels seus orígens, la fortalesa, expressió arqui- Singular since its origins, between 750 and 300 BC, the for-
tectònica d’un centre de poder, va desenvolupar entre 750 i 300 tress, the architectural expression of a power centre, developed a
a. de la n. e. un sistema defensiu, sempre desmesurat i cada cop defensive system, which was always disproportionate and ever more
més complex. Durant el segle vii a. de la n. e., mentre s’enfortia la complex. During the 7th century BC, while the towered wall was
muralla torrejada es plantaren les pedres dretes o chevaux-de-frise strengthened, stones or chevaux-de-frise were set upright and, at the
i, a la darreria del segle vi a. de la n. e., es decidí obrir la porta end of the 6th century BC, it was decided to open the north gate
nord i substituir el camp frisó pel fossat. Al llarg del segle iv a. de and replace the stone field with the moat. During the 4th century
la n. e. l’aparell defensiu havia assolit el seu màxim desenvolupa- BC, the defensive apparatus reached its maximum development
ment i sofisticació. El sistema inundable de fossats assegurava la and sophistication. The system for flooding the moats ensured
gestió i l’aprofitament de l’aigua, reforçava la defensa i magnificava the management and use of the water, reinforced the defence and
l’arquitectura del poder. magnified the architecture of power.
En la construcció del pou s’ha de veure la percepció d’una One must see the construction of the well as linked to the
amenaça i la voluntat de garantir l’aiguada; en el disseny de l’accés perception of a threat and the need to guarantee the water supply;
fortificat a la porta nord, la solució que permetia salvar el fossat the design of the fortified access to the north gate as the solution
i monumentalitzava la façana sense afeblir la porta, i suposava la that allowed the moat to be crossed, while monumentalising the
introducció de nous conceptes defensius, com profunditat i compar- façade without weakening the gate, as well as the introduction of
timentació de la defensa i sortida sobtada al contracop. Fortificació new defensive concepts, such as depth and compartmentalisation
complexa i defensa activa davant del risc de setge caracteritzen, of the defence and sudden counterattack. Complex fortification and
doncs, la poliorcètica ibèrica des del final del segle v a. de la n. e. active defence against the risk of siege characterised the Iberian
poliorcetic of the late 5th century BC.
Paraules clau: fossats inundables, arquitectura del poder, arqui-
tectura militar i arquitectura de l’aigua, pou, fortificació ibèrica, Key words: floodable moats, architecture of power, military
setge, defensa activa. architecture and water architecture, well, Iberian fortification,
siege, active defence.
La fortalesa dels Vilars d’Arbeca1 convertit en un ambiciós projecte de recuperació
patrimonial i posada en valor. Construïda a mitjan
La fortalesa dels Vilars (Arbeca, Garrigues) és
segle viii, a inicis de la primera edat del ferro, la
un conjunt arqueològic excepcional, declarat BCIN
fortalesa va ser abandonada pels volts del 300 a. de
el 1998 per la Generalitat de Catalunya (fig. 1 i 2,
la n. e. i constitueix un testimoni privilegiat de les
1). Objectiu des de fa més de vint-i-cinc anys d’un
transformacions i el procés històric protagonitzat per
projecte d’investigació desenvolupat pel Grup d’Inves-
les comunitats preibèriques i la civilització ibèrica
tigació Prehistòrica de la Universitat de Lleida, s’ha
durant les etapes antiga i plena.
Singular des dels seus orígens, la fortalesa, expressió
1. Aquest treball s’ha realitzat en el marc del projecte “La
arquitectònica d’un centre de poder, evolucionà al llarg
arquitectura del poder en el Valle del Segre y el Mediterráneo
de 450 anys en què desenvolupà un sistema defensiu,
noroccidental durante el III y el I milenio A.N.E.” (HAR2008-
05256), finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación. sempre desmesurat i cada cop més complex (fig. 3).
93
Emili Junyent Sánchez, Andreu Moya i Garra, Els fossats de la fortalesa dels Vilars d’Arbeca (Catalunya, Espanya)
Figura 1. Mapa de localització de la Fortalesa dels Vilars (Arbeca, Garrigues, Lleida).
Figura 2. Vista zenital de la fortalesa dels Vilars (2.1) i vista de la fortalesa i els barrancs de Teuleria i de l’Aixaragall (2.2).
Una muralla d’un metre d’ample, amb una dotzena de 650-550/525 a. de la n. e.). Ja en temps ibèrics antics
torres o bastions quadrangulars i dues portes obertes a (Vilars II, 550/525-450 a. de la n. e.), s’obrí la porta
l’est i l’oest, defensà el primer recinte (Vilars 0, 750-650 nord i es construí el primer fossat i, durant l’època
a. de la n. e.); a la darreria d’aquesta fase, es tancà la ibèrica plena (Vilars III, 450/425-350 a. de la n. e. i
porta oest. La muralla i les torres guanyaren amplària Vilars IV, 350-325 a. de la n. e.), es desenvolupà en
en adossar-se successius paraments pel davant, però tota la seva complexitat i desmesura l’accés fortificat
el canvi més significatiu durant l’etapa preibèrica va a la porta nord i el sistema de fossats inundables
ser la construcció del camp frisó o barrera de pedres (Alonso, Junyent, López 2010; Junyent 2009a; Junyent
clavades dretes, quan ja s’havien folrat les torres i afegit et al. 2009; Junyent et al. en premsa; Junyent, López
el tercer parament a les cortines precedents (Vilars I, en premsa).
94 Revista d’Arqueologia de Ponent 21, 2011, 93-120, ISSN: 1131-883-X
Emili Junyent Sánchez, Andreu Moya i Garra, Els fossats de la fortalesa dels Vilars d’Arbeca (Catalunya, Espanya)
Figura 3. Planta general de la fortalesa dels Vilars.
Aquestes transformacions tenen el seu correlat a Emplaçament, paleoambient i
l’interior del recinte fortificat amb canvis en l’urbanisme recursos hídrics
i l’arquitectura domèstica. Serà, però, la construcció del
pou durant Vilars III el fet més transcendent des de L’aigua ha adquirit una importància creixent en la
la perspectiva que avui ens interessa: la interpretació interpretació de la fortificació. El descobriment del
del sistema defensiu, el paper dels fossats i l’accés caràcter inundable del sistema de fossats i de les
complexes estructures hidràuliques que n’asseguren la
fortificat, i el desenvolupament d’una concepció activa
gestió, en reforcen la defensa i, alhora, magnifiquen
de la defensa. Sens dubte, el fossat dels Vilars és un
l’arquitectura del poder; la correcta interpretació del
dels més ben coneguts en el món ibèric. Intentarem
pou central —fins fa poc descrit com a cisterna—,
demostrar-ho. Caldrà, però, anar incorporant els re-
i la repercussió de tot plegat sobre la lectura de
sultats de les analítiques en curs, l’estudi aprofundit
la fortificació en termes poliorcètics expliquen la
dels recursos hídrics i, en un futur que esperem
importància creixent d’aquest recurs crític. Per co-
proper, el coneixement de les estructures encara no
mençar, va condicionar l’emplaçament de la fortalesa.
excavades, és a dir, la totalitat del sistema hidràulic
Efectivament, les claus de l’elecció del lloc, al nostre
i defensiu per poder entendre la gestió de l’aigua i
entendre, haurien estat: el control del curs d’aigua i
el funcionament dels fossats inundables. De moment,
de les terres al·luvials fèrtils del seu con de dejecció
assumim el compliment d’una llei inexorable en la
a la plana; la posició lleugerament preeminent sobre
recerca: com més respostes, més preguntes. un entorn pla que no destorbava la construcció d’una
fortalesa, concebuda des del seu naixement com a
arquitectura del poder, amb una clara voluntat de
Revista d’Arqueologia de Ponent 21, 2011, 93-120, ISSN: 1131-883-X 95
Emili Junyent Sánchez, Andreu Moya i Garra, Els fossats de la fortalesa dels Vilars d’Arbeca (Catalunya, Espanya)
mostrar-se sobre el territori dominat, i la situació sobre l’escolament, efectuats per Carles Balasch i
favorable sobre les vies naturals de comunicació entre Núria Civit (2008), ens remeten a un cabal suficient
la plana de Lleida i la costa a través de la conca alta per omplir el fossat almenys dos cops l’any i asse-
del riu Francolí (Junyent et al. en premsa). gurar-ne l’aiguada. A més, cal tenir present que els
L’entorn dels Vilars es presenta avui profundament recursos hídrics durant la primera edat del ferro es
transformat per l’acció antròpica, sobretot a partir veurien incrementats —no sabem fins a quin punt—
de la construcció del Canal d’Urgell (1862), i els per unes condicions climàtiques més humides. Les
anivellaments a què ha estat sotmès per adequar els inferències a partir dels isòtops estables del carboni
camps al conreu de regadiu. No obstant això, una 13 (13C) de restes arqueobotàniques permeten deduir
observació atenta —geomorfologia a petita escala— un clima mediterrani subhumit diferent de l’actual i
revela de seguida la topografia antiga. La plana, a una pluviometria superior (Alonso et al. 2004; Ferrio
la banda esquerra del riu Segre, apareix solcada per 2003; 2006; 2007). L’estudi recent d’aquests indicadors
barrancs curts que instal·len llurs capçaleres en les climàtics, anàlisi de 13C sobre pi blanc (Pinus hale-
plataformes de gresos i calcàries del relleu garri- pensis) i alzina (Quercus ilex-coccifera) al Cabezo de
guenc. Aquests cursos fluvials acaben desapareixent la Cruz (La Muela, Saragossa), suggereix uns valors
infiltrats en un paisatge la hidrologia del qual està de precipitació anual força superiors, situats pels
profundament modificada pel reg. Aquesta xarxa de volts de 700 mm (Espinar, Voltas 2009: 100-107; Pi-
drenatge que vessa al pla origina unes valls de fons cazo, Rodanés 2009: 459) —encara que semblen alts
pla anomenades popularment fondos (Alonso et al. comparats amb els que proporcionen els indicadors
1996: 328-329). Entre les subconques del riu Corb, pol·línics en el mateix assentament (Iriarte 2009:
al nord, i el torrent de la Femosa, al sud, tots dos 108-131)—, quan en l’actualitat, com als Vilars, són
nascuts a la serra del Tallat, s’obren pas successiva- inferiors a 400 mm.
ment en direcció est-oest els barrancs de l’Aixaragall, Els resultats s’hauran de creuar i confrontar amb
coma Sirera, les Borgetes, comes de Maldà i el Trull. els obtinguts a l’estany d’Ivars i també als Vilars
La fortalesa se situa sobre el fondo de l’Aixaragall, —fossat i pou— on de les anàlisis pol·líniques sembla
en el punt on aquest desemboca a la plana poc desprendre’s un paisatge força estepari caracteritzat
després de rebre les aigües del barranc dels Vilars o per la forta presència d’artemísia (Currás et al. en
de la Teuleria (fig. 2, 2). En realitat, la fortificació premsa). Aquest panorama no contradiu el diagrama
es construeix en una posició lleugerament destacada antracològic —sempre selectiu— publicat fa temps
sobre la darrera elevació —avui gairebé impercepti- (Alonso et al. 1996: 324 i ss.) que remetia a un en-
ble— que voreja per l’esquerra el barranc abans que torn de vegetació arbustiva de màquies i garrigues,
desaparegui fonent-se a la plana a la cota 300 m s. amb clapes extenses de bosc, alzines, roures i pins,
n. m. El poblament de la primera edat del ferro i que a causa de les pràctiques agrícoles i ramaderes
l’època ibèrica s’emplaça d’acord amb aquesta xarxa i de l’evolució climàtica poc favorable, s’arruïnarien
(la Pleta, Belianes; tossal del Ceba i Castell, Arbeca; progressivament en favor de comunitats herbàcies de
el Trull, Arbeca-la Floresta), com també és el cas de brolla. Els treballs de l’equip de R. Julià, S. Riera i A.
l’Estany (Arbeca), l’únic assentament coetani dels Vi- Currás informen d’una màxima sequera a la darreria
lars del qual se n’ha donat a conèixer alguna notícia del segle iv a. de la n. e., que significa el mínim del
(Alonso et al. 1996: 323 i 329; Mirada 1995), situat mil·lenni en un moment en què l’estany d’Ivars estava
al fondo de comes de Maldà, on es troben les restes pràcticament sec. Haurem de veure els seus efectes
dels pous i la sínia del mas del Soldevila i, aigües sobre els Vilars, però, en qualsevol cas i fins aquest
avall, la font de la Juliana, construcció dels segles moment, la disponibilitat hídrica a la fortalesa està
xv-xvi que permetia l’abastiment d’aigua a partir d’una testimoniada de forma directa per l’estudi micro-
surgència natural a poca fondària. morfològic dels sediments del fossat inundable i la
En l’actualitat, la plana d’Arbeca presenta un cli- presència d’indicadors de condicions d’inundació quasi
ma mediterrani continental sec, amb gran amplitud permanents, així com per l’acumulació de carbonat de
tèrmica i una mitjana de precipitació que els darrers calci en una línia a certa alçada en l’escarpa interior
anys se situa en 373 mm. Els cursos d’aigua als quals (Poch, Balasch, Junyent 2010: 29-31).
fem referència no transporten aigua superficial, però
sí que ho fan després de tempestes o durant perío- Els fossats de la fortalesa d’Arbeca:
des humits (cf. imatges d’en Jaume Boldú a <http://
descripció i caracterització general
geoarbeca.wordpress.com/>). De fet, la construcció del
Canal d’Urgell, que travessa el terme de nord a sud- Les intervencions arqueològiques realitzades entre
oest tot resseguint les corbes de nivell, va haver de els anys 2007 i 2010 als sectors d’extramurs dels Vi-
preveure tota una sèrie de drenatges transversals per lars d’Arbeca han capgirat completament les primeres
sota del caixer del canal que permetessin la circulació hipòtesis publicades del fossat de la fortalesa (GIP
d’aigües d’avinguda —les violentes rubinades—, com 2003: 244). Les lectures inicials es fonamentaven en
és el cas del mateix Aixaragall. les dades parcials enregistrades en uns sondejos pun-
La conca estimada del fondo de l’Aixaragall és tuals realitzats a la façana meridional del jaciment en
de poc més de 20 km2, que corresponen majoritàri- els anys 1995 i 1996. En aquell moment es formulà
ament al barranc homònim, mentre que l’aportació la hipòtesi de l’existència de dos fossats: un d’antic
del barranc de la Teuleria encara és molt menor, en que pertanyeria a les fases fundacionals del jaciment
contra del que pot semblar visualment a primera vis- (Vilars 0 i I) i un de recent construït durant l’ibèric
ta i, fins i tot, cartogràficament. Els primers càlculs ple (Vilars III i IV).
96 Revista d’Arqueologia de Ponent 21, 2011, 93-120, ISSN: 1131-883-X
Emili Junyent Sánchez, Andreu Moya i Garra, Els fossats de la fortalesa dels Vilars d’Arbeca (Catalunya, Espanya)
Les darreres actuacions realitzades al fossat n’han L’escarpa
abordat l’excavació extensiva i, actualment, es troba
L’únic element que, ara per ara, ens permet par-
en plena execució el projecte de la seva recuperació
lar de l’existència del fossat de l’ibèric antic és, sens
patrimonial. Les novetats científiques d’aquests treballs,
dubte, el tram d’escarpa identificat sota l’escarpa
que ja s’han començat a donar a conèixer (Junyent
superior del fossat de l’ibèric ple, a l’est de l’accés a
2009a; Junyent et al. 2009: 307-333), evidencien que
la porta nord (fig. 4). Aquestes restes es localitzen,
les primeres interpretacions plantejades del fossat
concretament, a l’alçada del pany de muralla comprès
s’han vist substancialment modificades i la magnitud
entre les torres T-254 i T-340. Es tracta d’un tram
de l’estructura s’ha vist engrandida d’una forma super-
d’escarpa d’uns 30 m longitudinals format per la
lativa. En aquest sentit, més enllà de poder definir el
combinació d’una estructura en pedra paramentada
vall com una construcció inundable, podem afirmar
i d’un talús de terra nu.
que el fossat de la fortalesa d’Arbeca és una obra
L’escarpa superior del fossat de l’ibèric ple es fona-
pròpiament ibèrica i que —ara per ara— no existei-
menta directament sobre part de l’elevació de l’escarpa
xen evidències d’un fossat que pertanyi a les fases
del fossat de l’ibèric antic i la construcció de l’escarpa
antigues del jaciment (Vilars 0 i I). D’altra banda, es
inferior del fossat més recent afecta l’estructura del
confirma l’existència de dos fossats successius que, a
vall precedent. Per la seva banda, l’escarpa de Vilars
diferència de les primeres atribucions cronològiques,
II es basteix mitjançant una rasa de fonamentació
corresponen als horitzons de l’ibèric antic (Vilars II)
excavada sobre el substrat. Aparentment, el mur
i de l’ibèric ple (Vilars III i IV).
respon a una construcció de terrassa bastida amb
Per tant, el fossat de la fortalesa dels Vilars es
pedres calcàries perfectament paramentada per la seva
configura com una de les construccions més emble-
cara exterior. L’escarpa murada presenta una elevació
màtiques de tota la fase ibèrica de l’assentament.
d’uns 7 m de llargada observada per uns 1,65 m
L’existència d’aquesta gran estructura de cap manera
d’amplada màxima i més d’1 m d’alçada.
no pot deslligar-se del principal accés al recinte durant
Mentre que el mur té continuïtat en direcció
aquest període: la porta nord. Aquesta entrada a la
oest, que s’amaga sota les construccions vinculades
fortificació fou oberta durant l’ibèric antic, cosa que
a l’accés fortificat de Vilars III i IV, l’extrem est,
de ben segur determinà l’adequació del fossat a la
també paramentat, es talla en recte a plom. És pre-
seva existència. En aquest sentit, l’accés a la porta
cisament en aquest punt on s’inicia el talús nu de
de tramuntana que actualment coneixem pertany
terra que s’estén en direcció sud-est i amb tendència
al darrer moment del fossat (Vilars III i IV) i és el
a circumdar el perímetre emmurallat de la fortalesa.
reflex de l’alt grau de complexitat i monumentalitat
La longitud del talús observada en extensió assoleix
que assolí la fortalesa dels Vilars d’Arbeca amb un
uns 23 m que s’estenen des del mur d’escarpa fins
accés fortificat al recinte i l’existència d’una sèrie
al sondeig realitzat l’any 2007 a l’alçada de la torre
d’estructures avançades (possible contraguàrdia i un
T-329 (sondeig 2/12B1). En aquest tall s’havien iden-
segon fossat) que en protegien el pas.
tificat els indicis d’un talús nu de terra anterior a
les escarpes paramentades del fossat de l’ibèric ple.
El fossat de l’ibèric antic (Vilars II): Aquestes dades havien romàs fins a l’any 2009 com
FT-1010 una simple hipòtesi. No obstant això, l’actuació dar-
rerament realitzada al sistema d’escarpes aterrassades
L’ibèric antic suposà per a la fortalesa d’Arbeca
del fossat recent ha permès documentar de forma
l’obertura d’una nova entrada al recinte emmurallat
extensiva l’existència d’aquest talús nu que, previ a la
—la porta nord— i l’excavació del primer fossat, que construcció del vall inundable de l’ibèric ple, esdevé
comportà la destrucció del camp frisó. Si bé mancats una de les primeres evidències del fossat més antic
d’evidències materials tangibles, sembla que ambdues de la fortalesa d’Arbeca.
accions constructives s’emmarcarien en un mateix És així com podem imaginar-nos una escarpa del
procés de remodelació arquitectònica de la fortificació fossat de Vilars II que hauria estat paramentada
que coincidirà en el temps —durant la fase Vilars únicament pels costats que flanquegen la porta nord,
II— i en l’objectiu —la monumentalització del nou mentre que la resta de l’escarpa que envoltaria la
accés principal. fortalesa es trobaria definida per un simple talús.
En allò que afecta pròpiament al fossat, poques són Aquest retall podria trobar-se puntualment reforçat
les evidències conservades i documentades. Tanmateix, per petits murs de contenció —com ara l’identificat
les restes arqueològiques són prou significatives com a l’alçada del tram de muralla comprès entre les
per poder considerar-ne l’existència. L’escassetat de torres T-221 i T-247—, que integrarien algunes pedres
restes del fossat de l’ibèric antic es justifica perquè del camp frisó. Tot i això, és possible que algunes
o bé es troben emmascarades sota la gran cons- de les pedres clavades situades entre el fossat i el
trucció del fossat de l’ibèric ple o bé aquest darrer recinte emmurallat encara fossin operatives durant
fou construït en detriment del segon. Per tot plegat, el segle vi a. de la n. e., abans de ser definitivament
doncs, només en resten rastres puntuals, localitzats amortitzades per la construcció de l’escarpa superior
en el quadrant nord-est del fossat de l’ibèric ple, del gran fossat de l’època ibèrica plena.
que corresponen a l’escarpa del fossat. Per contra, Val a dir que no s’ha pogut documentar estratigrafia
no sabem res de la contraescarpa del primer fossat, d’ús associada a aquest primer fossat. Les accions
que molt possiblement va desaparèixer absorbida pel constructives certament intenses del fossat recent
gran fossat de l’ibèric ple. alteraren de ple les construccions anteriors. Això ha
Revista d’Arqueologia de Ponent 21, 2011, 93-120, ISSN: 1131-883-X 97
Emili Junyent Sánchez, Andreu Moya i Garra, Els fossats de la fortalesa dels Vilars d’Arbeca (Catalunya, Espanya)
Figura 4. Diverses vistes de l’escarpa murada i el talús nu del fossat de l’ibèric antic (Vilars II).
98 Revista d’Arqueologia de Ponent 21, 2011, 93-120, ISSN: 1131-883-X